dilluns, 12 de febrer del 2018

Les neus de mitja muntanya.

Avui, com molts dies, m’he arribat fins a Coll de  Borderiol abans d’entrar a la feina. Encara esta tot força nevat. Cel tapat, dia gris, i 3º de temperatura. La neu però avui tenia un cert aire de tristor. A la nit no havia glaçat i fonia lleugerament. Diuen  que aquesta tarda vespre tornarà a nevar, però no he vist la neu contenta.
En els anys que porto  mirant el temps he pogut observar que  en aquests paratges de mitja muntanya hi tenim, com a mínim, tres tipus de neu, o millor dit tres tipus de nevades.
1.       La nevada normal.
És aquella que neva, i deixa un gruix a terra de pocs centimetres, i que al cap de poc dies s’acaba fonent. No hi ha continuïtat de paisatge nevat. Seria el “fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina” que canta en Llach.

2.       La nevada que “n’espera una altra”, com diuen per aquestes terres.
És aquella nevada no massa abundant, i que en principi no en donaries un duro perquè durés gaire cobrint el terra, però que un temps fred persistent fa que quedi ben agafada. Fins que al cap de pocs dies torna a nevar, i aleshores ja si, que amb un bon gruix,  de un pam o més, la neu es veu valenta per romandre a terra ben bé quinze dies o tres setmanes, que és el que acostuma a durar com a molt el sol nevat de forma continuada en aquestes  alçades. Parlant és clar de les obagues, als solells la cosa sol ser força més efímera.

3.       La nevada escombra. Bé, encara no he trobat el nom escaient.
La que potser caurà aquesta tarda. Avui he tingut la sensació que la neu que veia també n’esperava una altra, però que  no era per resistir i romandre, si no més aviat l’esperava per marxar juntes. Per fondre’s i deixar la terra xopa i assaonada, per davallar pels torrents. Missió complerta. I deixar de bell nou la terra nua, i la muntanya fosca, amb la fullaraca  com a únic abric.

No sé, potser tot plegat aquesta classificació no te ni cap ni peus. Potser ho fa el dia. No em feu cas. Però jo avui he vist una neu trista.


Pere Espinet. 12-02-2018

dimarts, 21 de març del 2017

Article de la Maria Torrents " La hibernació dels mamífers i ocells"

Publicat el dilluns 20/03/2017 al diari El nou9.

divendres, 17 de febrer del 2017

La Processionària del Pi. (Thaumetopoea pityocampa)

És la  larva o eruga de un insecte lepidòpter, es a dir papallona, nocturna en aquest cas.

És propi de la regió mediterrània, que amb la bonança climàtica ha anat pujant cap al centre de Europa. El fred limita la seva expansió cap a zones més altes o més al nord, doncs no suporta temperatures per sota dels -15º.

A les nostres contrades  ha esdevingut una plaga, que  en hiverns  suaus com el de l’any passat  ha causat  destrosses importants als boscos de pins del Lluçanès , o el Berguedà, per exemple.

Les erugues mengen  fulles de pi i cedre, però no ataquen altres coníferes com l’avet, per exemple.

El cicle larvari és llarg i complexa, i compren fins a 5  estadis a mesura que la eruga va creixent de mida i  augmentant en voracitat.

La papallona pon els ous a les fulles del pi, i quan surten les erugues es mengen les fulles del pi que tenen al seu voltant. Això passa  a les dues primeres fases larvàries que duren  la primera  de 8 a 12 dies, i la segona de 12 a 18 dies.

A la tercera fase, que durà  un mes, ja comencen a construir les típiques bosses blanques que veiem penjant de les branques. En aquesta fase les erugues ja tenen el  pels urticants.

A  la quarta fase  les erugues surten cada nit a menjar i van engrandint la bossa i l'abast de  la zona del pi depredada. Aquesta fase pot durar des de un mes a les terres baixes i càlides, fins a tot l’hivern a les zones més fredes.

Finalment a la cinquena fase les erugues ja són ben grosses i  es mengen  totes les fulles del pi. Si es queden sense menjar baixen en filera a buscar un altre pi.

La capdavantera de la  processo és una femella, que és la encarregada de buscar un lloc adient on enterrar-se per formar la crisàlide.  Sol ser un lloc assolellat i càlid.

Primer formen un capoll i s’hi emboliquen en la fase de pre - pupa, fins que muden i entren a la fase de crisàlide. Que també te tres estadis. En el segon podem entrar en estat de diapausa i romandre-hi de un a tres anys esperant que les condicions siguin favorables per  descloure’s.

La papallona, és la fase Imago del insecte. Les femelles posen els ous,  de 70 a 300, a les acícules del pi, i torna a començar el cicle.

Tenen el seus depredadors naturals. A la fase de larva  aus com el cucut i la puput se les mengen, i també rosegadors com el liró, a més de insectes com el pregadéus, i aràcnids, A la fase de pupa la  Puput les pot desenterrar.

També es poden combatre amb insecticides, però això ja es més perillós doncs pot afectar a altres  espècies de lepidòpters, i insectes en general, que són beneficiosos.

Vaja que és una plaga que no te fàcil solució, i l’escalfament, i la excessiva extensió del boscos de pi per raons de rendibilitat, fent repoblacions on abans hi havia roures i alzines, i la falta de depredadors naturals  minvats per insecticides i pesticides, no hi ajuden gens.

No les toqueu i vigileu els vostres gossos que no les toquin, doncs  les erugues tenen uns pels molt urticants, i si es posen en contacte amb mucoses o ulls fan molt mal.


Pere Espinet


dilluns, 13 de febrer del 2017

Zona de Quercus



Zona de Quercus

Alzines i roures són alguns dels arbres més abundants i també dels més diversos de Catalunya. Tot i que a primera vista s’assemblen, resulta ser que hi ha moltíssimes espècies d’alzines i roures, que s’engloben dins del gènere Quercus. Els podem diferenciar per petits detalls com la seva escorça i la mida i forma de les fulles. Petites diferències que separen espècies.

 





 
Figura 1: Classificació taxonòmica d’alzines i roures.



A més, per si no fos prou difícil de diferenciar-los, les espècies del gènere Quercus s’hibriden entre elles amb molta facilitat donant noves espècies.  D’aquí en surt una dita “Si vols fer suar un botànic dona-li un Quercus”.

 Igual que els pins, els Quercus són espècies que poden conviure amb el foc, com a bons components dels boscos Mediterranis. Alguns Quercus com l’alzina surera tenen característiques especials que els permeten resistir millor als incendis. Però en general, tots els Quercus rebroten amb facilitat, amb el temps poden acabar dominant les masses arbòries que inicialment estaven formades per pins.


Alzina
Quercus ilex
Alzina surera
Quercus suber
Roure pènol
Quercus robur
Roure de fulla gran
Quercus petraea
Roure de fulla petita
Quercus faginea
Roure cerrioides
Quercus cerrioides
Roure reboll
Quercus pyrenaica
Roure martinenc
Quercus humilis
Roure africà
Quercus canariensis

Els Quercus són grans rebrotadors, fet que es pot apreciar fàcilment observant els seus troncs com es bifurquen, trifurquen o més. Aquesta acció es dóna en molts boscos que han sofert incendis o han estat gestionats (sotmesos a tala). 




Figura 2: Algunes de les espècies d’alzines i roures que es troben a Catalunya.


    Figura 3: Alzinar on s’observa la rebrotada a causa de la gestió per obtenir carbó.  Font: http://ichn.iec.cat



    Maria Torrents.